dissabte, 18 de febrer del 2017

L'ADVERBI

L'ADVERBI




INTRODUCCIÓ

L’adverbi és una paraula que afegeix informació complementària a un verb, a un adjectiu o a un altre adverbi. Els adverbis són invariables.




TIPUS D'ADVERBI

Hi ha tres classes d’adverbis segons la seva forma:
  • Forma simple: es tracta d’un sol mot, que sovint prové del llatí: bé, malament, molt, poc, prou…
  • Forma derivada: es tracta d’un mot format pel femení d’un adjectiu al qual s’hi ha afegit el sufix -ment: plàcidament, ràpidament, únicament…
  • Locució adverbial: es tracta d’un grup fix de mots que fan la funció d’adverbi: a poc a poc, de bocaterrosa, de puntetes, de bat a bat, de cap a peus…

Segons el significat els classifiquem en:


De manera


                  
així, a poc a poc, bé, malament, de pressa, sobretot…
adjectius en femení + -ment: malament, suaument, lleument, ràpidament, fàcilment, contínuament…

De temps


                  
ara, aviat, d’hora, tard, quan, després, demà, ahir, avui, abans, després, ja, encara, alhora, llavors, mentrestant, sempre, sovint, de tant en tant, enguany, suara, al matí, a la tarda, havent dinat, havent sopat…
                   
De lloc

on, aquí, allà, ençà, (a) dalt, (a) prop, lluny, enllà, pertot, enlloc, davant, darrere, sobre, sota, amunt, avall, enlaire, fora, dins…
                  
De quantitat
molt, poc, massa, gaire, força, qui-sap-lo, prou, que, gens, tant, tan, més, bastant…
                  
De dubte
potser, tal vegada, tal volta, si molt convé, qui sap, per ventura…
                  
D’afirmació
sí, prou, també, àdhuc, així mateix, sens dubte, i tant, de debò, ben segur…
                  
De negació no, tampoc, no pas, i ara!, de cap manera…






    TIPUS DE LOCUCIONS ADVERBIALS


    El conjunt de locucions adverbials en català és molt extens. A continuació en tens algunes:

    De manera





                      
    a corre-cuita, a dojo, a cau d’orella, a collibè, a cop calent, a tomballons, a poc a poc, a cegues, a gratcient, a contracor, a l’engròs, a balquena, a la menuda, en orri, a les palpentes, de puntetes, de genollons, de genolls, a tort i a dret, a ulls clucs, a posta, de gairell, de franc, de bat a bat, de fit a fit, en doina, fil per randa, sense solta ni volta, si fa no fa, en un tres i no res, amb prou feines, a la gatzoneta, de mica en mica…
                      
    De temps



                      
    de seguida, tot seguit, a trenc d’alba, a les petites, a punta de dia, a entrada de fosc, cap al tard, a darrera hora, entre dues llums, a altes hores de la nit, a voltes, de vegades, una vegada, mai més, abans-d’ahir, demà passat, com més aviat millor, d’ara endavant…
                      
    De lloc

                      
    pertot arreu, al capdamunt, al capdavall, a mig aire, al voltant, a la vora, a sobre, a sota, a banda, dalt de tot, a l’entorn, enmig de…
                      
    De quantitat
                      
    si més no, almenys, una mica, més o menys, a més, a més a més, no gaire, un xic, pel cap alt, pel cap baix, gens ni mica…
                      
    De dubte
                      
    tal vegada, tal volta, si de cas, si per cas…
                      
    D’afirmació
                       
    fins i tot, de veres, de veritat, sens dubte, de debò, i tant…
                      
    De negació no pas, no gens, en ma vida, en absolut, de cap manera…



    LES GRAFIES b/v, p/b, t/d, c/g

    LES GRAFIES b/v, p/b, t/d, c/g





    Escrivim amb B
    • Davant de l i r: blanc, noble, biblioteca, branca, bressol, bruna...
    • Darrere de m: rombe, bomba, bombó... Tret de les excepcions de tramvia, circumval·lació i triumvir.
    • Si dins la mateixa família trobem mots amb p. Per exemple, el verb saber s’escriu amb b perquè dins la mateixa família tenim sap i la paraula lloba s’escriu amb b perquè deriva de llop.


    Escrivim amb V
    • Darrere de n: canviar, envelat, inventar, conveni, convèncer...
    • En les terminacions de l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació (-ava, -aves, -àvem, -àveu, -aven): cantava, cantaves, cantava, cantàvem, cantàveu, cantaven...
    • Si dins la mateixa família trobem mots amb u. Per exemple, la paraula novetat s’escriu amb v perquè deriva de nou i la forma verbal bevia s’escriu amb v perquè prové del verb beure.
    • Si consultem els derivats d’una paraula per saber si ha de portar b o v, és important anar amb compte amb els pseudoderivats. Els pseudoderivats són mots que no han seguit l’evolució de la resta de derivats de la mateixa família, sinó que deriven directament d’una paraula llatina. Això fa que s’escriguin diferent de la resta de derivats de la família. Els pseudoderivats més coneguts són:
    MOT PRIMITIU        MOT DERIVAT       MOT PSEUDODERIVAT
    avortar avortament        aborció, abortiu
    calb calba, calbesa        calvície
    cervell cervellet        cerebral, cerebel
    corba encorbar        curvatura, curvilini
    deure deute        dèbit
    llavi llaviejar          labial
    lliure lliurement        llibertat, liberal
    moure moviment        mòbil, automòbil, mobilitat
    núvol ennuvolat        nebulós, nebulositat
    escriure escrivent 
           escriba












    LES GRAFIES p/b, t/d, c/g A FINAL DE PARAULA


    Per resoldre aquests casos en què sonen igual, hi ha tota una sèrie de normes ortogràfiques:
    • Si la paraula acaba en vocal tònica, escrivim p, t, c: cap, foc, pit, sap, bec, pot...
    Aquesta norma té diverses excepcions:
    • adob, club, tub, sud, fred, David...
    • els noms acabats en -etud i -itud: quietud, solitud...
    • els mots acabats en -leg i -gog: filòleg, pedagog...
    • Si la paraula acaba en vocal àtona o consonant, escrivim la mateixa lletra que porten els derivats: serp (serpentejar); esvelt (esveltesa); clàssic (clàssica); tomb (tombar); sord (sordesa); catàleg (catalogar)...
    Aquesta norma té diverses excepcions:
    • la primera persona del present d’indicatiu d’alguns verbs que acaben en -nc: tinc, vinc, entenc, aprenc...
    • els mots: ànec, fàstic, càrrec, préssec, mànec, espàrrec, rònec..., ja que aquestes paraules fan els derivats en -g: esparreguera, presseguer, mànega, fastigós...


    ELS VERBS IRREGULARS

    ELS VERBS IRREGULARS:

    Els verbs irregulars són aquells que presenten canvis en l’arrel o en les terminacions. La irregularitat no es presenta en totes les formes ni en totes les persones.
    Les variacions ortogràfiques no es consideren irregularitats.


    A LA SEGONA CONJUGACIÓ:

    Les irregularitats de la segona conjugació es poden agrupar d’aquesta manera:
    • infinitius acabats en -ldre i -ndre: moldre, absoldre, dissoldre, resoldre, ofendre, dependre, suspendre…
    • infinitius acabats en vocal + -ure: beure, deure, escriure, viure, moure, ploure…
    • infinitius acabats en vocal + -ixer: conèixer, aparèixer, nàixer (o néixer), créixer, merèixer…
    • infinitius acabats en consonant + -re o -er: rebre, concebre, percebre, admetre, témer, pertànyer…


    Les formes verbals que poden presentar la irregularitat són:
    • 1a persona present d’indicatiu: valc, molc, prenc, absolc, bec, escric, moc, conec...
    • passat simple: escriguí, escrigueres, escrigué, escriguérem, escriguéreu, escrigueren.
    • present de subjuntiu: ofengui, ofenguis, ofengui, ofenguem, ofengueu, ofenguin.
    • imperfet de subjuntiu: conegués, coneguessis, conegués, coneguéssim, coneguéssiu, coneguessin.
    • imperatiu: rep, rebi, rebem, rebeu, rebin.


    A LA TERCERA CONJUGACIÓ:

    • La majoria dels verbs de la tercera conjugació afegeixen un increment -eix abans de la terminació al present d’indicatiu i de subjuntiu i també a l’imperatiu. Són els verbs incoatius.                                                                                                                    Ex: patir (pateixo, pateixes, pateix...)


    LA ESSA SORDA I LA ESSA SONORA

    LA ESSA SORDA I LA ESSA SONORA:



    ESSA SONORA

    Per representar el so de la essa sonora s’utilitzen les grafies s i z.

    • S’escriu z al principi de paraula: zebra, zona, zel...
    • S’escriu z després de consonant: esmorzar, onze, pinzell, senzill...
    • S’escriu s entre vocals: casa, pesar, cervesa... Excepte en alguns mots cultes, que
      s’escriuen en z: trapezi, amazona, nazisme, ozó...
    • S’escriu s en els derivats dels compostos de -fons-, -dins- i -trans-: enfonsar, endinsar, transportar...
    CASOS ESPECIALS:
    • Hi ha tota una sèrie de paraules que generen dubtes, però que hem de pronunciar amb essa sonora:                                                                                                    Països, Susanna, nasal, lesió, presumpte, fase, decisió, centèsim...               

    • Hi ha un seguit de mots que en castellà acaben en s però que en català, en singular, no:                                                                                                                                 Crisi, tesi, anàlisi, èmfasi, dosi, paràlisi, parèntesi... 


    ESSA SORDA

    Per representar el so de la essa sorda s’utilitzen les grafies s, ss, c, ç i sc.
        
    • S’escriu s al principi i al final de paraula, entre consonant i vocal i al final de mot: sabata, sopar, dansa, borsa, esbós, tros...
    • S’escriu ss entre vocals: pallasso, passió, grossa...
    • S’escriu c al principi de paraula davant de les vocals e i i i entre vocals, també davant de e i i: cendrer, cirera, places, nació...
    • S’escriu ç entre vocals davant de a, o i u, i al final de mot: abraçar, llençol, forçut, dolç, lluç...
    • S’escriu sc entre vocals: escena, ascensor, piscina...
    CASOS ESPECIALS:
    • Quan davant d’una paraula començada amb essa, s’afegeix un prefix, tot i que la essa es pronunciï sorda, no escrivim mai ss: contrasenya, asimetria, entresòl, sobresortir...
    • Hi ha algunes paraules que generen dubtes, però que hem de pronunciar amb essa sorda:
    1- Les paraules acabades en -essa (alcaldessa, abadessa...); -gressió/-gressor (agressió, transgressor...); -missió/-missor (transmissió, emissor...); -pressió/-pressor (repressió, opressor...).
    2- Altres mots: discussió, excessiu, premissa, frontissa, dissoldre... 



    TEATRE CULTE I TEATRE POPULAR

    TEATRE CULTE I TEATRE POPULAR:

    INTRODUCCIÓ

    Hi havia dues premisses:
      La preferència del castellà en comptes del català. Els dos motius principals són que el teatre culte se solia representar a la cort, una cort castellanitzada, i que el teatre, més que cap altre gènere, reprodueix la societat que hi viu.
    • D’altra banda, el teatre del segle XVI el podem classificar en dos grans corrents: el teatre culte i el teatre popular.  En ambdós corrents, hi distingim missatges diversos, i per diferenciar-los establim dues etiquetes més: teatre religiós i teatre profà.

    TEATRE CULTETEATRE POPULAR
    Les manifestacions del teatre profà culte neixen       i es representen en un cercle cortesà. L’autor és conegut i, en la gran majoria d’ocasions, situa l’acció en contextos aristocràtics. Destaca per l’alt contingut satíric. El teatre religiós culte és escàs; amb tot, té un autor que presenta propostes innovadores que s’adscriuen als paràmetres de l’època.
    De mica en mica, els actors es van professionalitzant i esdevenen uns agents importants dins de la dramatúrgia.


    El teatre popular, tant el religiós com el profà, es caracteritza per ser un teatre lligat a la tradició. Tant a l’hora de representar-se en escena com en el text mateix podríem dir que són més conservadors i més medievalistes.
    Els actors que representen les obres de teatre popular són persones del poble, que hi intervenen com una manera més d’entreteniment. Durant molt temps, les dones no hi poden actuar.


    EL TEATRE CULTE

    Els temes que s’hi tracten són civils i s’inspiren en els clàssics grecs i llatins com ara Plaute, Terenci o Sèneca.

    En aquest període, es treballa tant la comèdia (gènere lligat a la realitat) com la tragedia (en llatí i es representen en universitats o corts aristocràtiques)

    Amb presència de llengua catalana trobem peces com ara:
    Serafina, de Bartolomé de Torres Naharro 
    La vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia 
    El cortesano, de Lluís del Milà.



     TEATRE POPULAR

    El teatre popular té en compte els gustos i els interessos de la majoria

    Quan es tracta d’obres col·lectives com Els pastorets o Els pessebres, o el Misteri d’Elx encara és més evident. Els misteris eren peces breus it senzilles que representaven en motiu d’alguna festivitat del poble.


    Lligats a la tradició popular profana remarcarem La farsa d’en Cornei.
    L’obra vol mostrar el contrast entre dues classes socials a través de la visió que n’ofereixen els seus personatges
    Les característiques generals d’aquest subgènere són el col·loquialisme, la presència de vulgarismes i trets dialectals i el to burlesc o satíric.