La poesia del s.XV

• Presenta models de tradició medievals.
• Manté el corrent satíric generat a València
• S'esforça per adaptar la mètrica al Renaixement italià
• Imita la poesia popular i tradicional

Hi destaquem a:

Pere Serafí

Ferrandis d'Herèdia

Joan Timoneda 

L'habilitació, la metàfora i la metonímia

L'HABILITACIÓ:

Procés que atribueix característiques noves a una paraula. Hi ha un canvi de categoria gramatical.
Pot ser:

1. De nom propi a nom comú: Tinc un Picasso.
2. De verb a nom: L'esmorzar és l'àpat més important.
3. D'adjectiu a nom: Els joves són el nostre futur.
4. De nom a adjectiu: La teva jaqueta és grisa.
5. De verb a adjectiu: És una dona apedaçada.

LA METÀFORA:

Recurs pel qual una paraula pren el significat d'una altra paraula perquè té un element en comú.

Aquella criatura és un troç de pa. (Amb molt bon comportament)

LA METONÍMIA:

Designa una paraula amb el nom d'una altra amb la qual manté una relació de proximitat.

Va anar a prendre una copa. (El contingut de la copa)

L'accent diacrític

DEFINICIÓ:

S'anomena accent diacrític aquell que porten determinats mots que, segons les normes generals, no n'haurien de dur però que accentuem per distingir-los d'altres mots que s'escriuen igual.

LES 14 PARAULES QUE PORTEN ACCENT DIACRÍTIC: 

Bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. S'escriuran sense accent diacrític els compostos i derivats, com adeu-siau, marededeu, rodamon o a contrapel. 

ELS 10 ARGUMENTS DE L'IEC PER L'ELIMINACIÓ DE LA MAJOR PART DELS ACCENTS DIACRÍTICS:

 1. L’ortografia és una qüestió del discurs escrit. No afecta la llengua oral, tot i que pot contribuir a facilitar la lectura i la pronunciació.  

2. L’accent diacrític és un fet d’ortografia, no un fet de llengua. El nombre de diacrítics no determina ni la riquesa ni la genuïnitat del català. De fet, tenen accents diacrítics moltíssimes llengües, mentre que moltes altres no en tenen cap.

3. La simplificació dels diacrítics afavoreix l’aprenentatge de l’ortografia, no l’aprenentatge de la llengua.

4. Una bona part de l’ortografia és arbitrària; una altra part obeeix a raons etimològiques. Per això mateix, no sembla adequat comparar l’accent diacrític amb la h o la ela geminada, atès que l’accent diacrític no és etimològic.

5. La quantitat de diacrítics s’havia multiplicat de l’època de Pompeu Fabra ençà: d’una cinquantena a més de cent cinquanta. Els diacrítics compleixen la funció de desambiguar el sentit d’un mot o facilitar-ne la lectura als qui no són parlants natius, però la major part dels accents diacrítics dels mots catalans actuals no fan aquest paper ara com ara.

6. La tria dels mots que conserven l’accent diacrític, tots monosíl·labs, obeeix a raons diferents perquè ha estat fruit d’intensos debats per a arribar a un consens: el criteri que descriu la major part dels casos és l’alternança entre un mot lèxic i un mot gramatical àton (són-son; mà-ma; és-es). Tot i això, hi ha dos casos que són excepció en aquesta regla: déu/deu i bé/be, tots dos restringits per la seva freqüència d’ús. El criteri anterior es podria aplicar a altres parelles de mots –com 'sa' (adjectiu i pronom), 'lent' (adjectiu i nom), 'vol' (nom i verb), etc.–, casos que no s’han considerat perquè ja no duen cap accent diacrític que els diferenciï.

7. Si la simplificació dels diacrítics pogués ser un problema greu, com ens ho faríem per no confondre soc (basar) i soc (calçat), ambdós sense accent, amb el verb sóc? I com distingiríem deu (nombre) de deu (doll d’aigua)? D’altra banda, per què hem de reclamar un accent diacrític per a vénen (de venir) i no per a venien, si també conflueix amb l’imperfet del verb vendre? I per què no hauríem de fer el mateix entre venia (jo venia) i venia (ell o ella venia)?

8. La comunicació no es fa per mitjà de paraules soltes, sinó de frases en les quals les paraules tenen un context sintàctic i semàntic. Per això, l’ambigüitat dels mots no es resol fora de context, sinó quan els mots es troben dins de frases i enunciats. Així, per exemple, la frase "Venen de França" no és ambigua, perquè no té res a veure amb l’estructura en què apareix el verb vendre: "Venim d’algun lloc" i "Venem alguna cosa".

9. És cert que l’ambigüitat es pot donar en contextos fora de discurs: si trobem un rètol on hi diu Institut Català del Sol, no podem saber d’entrada si es tracta d’un institut dedicat a l’estudi de l’astre o de la terra que trepitgem. Ara bé, en discurs comunicatiu, el mot sol no és ambigu ("El sol és una font d’energia"; "El sol d’aquesta comarca és molt ric per al conreu de verdura"). També hi pot haver ambigüitat semàntica quan dues unitats apareixen en el mateix lloc d’una cadena sintàctica i poden compartir el mateix context semàntic i comunicatiu. Perquè això s’esdevingui, d’entrada han de ser de la mateixa categoria gramatical. Entre riu (de riure) i riu (nom) hi pot haver confusió? I entre nét (nom) i net (adjectiu)?

10. Una de les raons fonamentals per a editar l’Ortografia de la llengua catalana és la dispersió de materials que formen la normativa ortogràfica vigent. D’aquesta manera, s’aplegaran en un sol tractat l’ortografia fundacional, les rectificacions que hi va fer el mateix Fabra, els retocs introduïts després de Fabra i la legislació ortogràfica de la Secció Filològica d’ençà del 1984. 

El determinant

Limiten al nom.

• ARTICLE: Acompanya quan ens referim a una cosa o persona concreta (el, la, els, les, l', n', en, na)
• DEMOSTRATIUS: Indiquen proximitat (aquest, aquesta, aquests, aquestes) o llunyania (aquell, aquella, aquells, aquelles)
• POSSESSIUS: Indiquen a qui pertany i pot ser a 1 posseïdor (meu, meva, teu teva, seu seva, meus, meves, teus, teves, seus, seves)o +1 posseïdor (nostre, nostra, vostre, vostra. seu, nostres, vostres, seus, seves)
• NUMERALS: Indiquen una quantitat precisa (cardinals: un dos, tres...), un ordre (ordinals: primer, segon, tercer...), una fracció (partitius: mig, un terç, dècim...), una multiplicació (multiplicatius: doble, triple, quàruple) o un conjunt (col·lectius: parell, dotzena, centenar...)
• QUANTITATIUS: Expressen de manera aproximada la quantitat d'una cosa  (invariables: massa, força, prou... variables: gènere i nombre: quant, molt, tant, poc o nombre: gaire)
• INDEFINITS: Expressen una quantitat molt imprecisa (flexió en gènere i nombre: un, algun, altre..., flexió en gènere: diversos, tot, varis..., flexió en nombre: qualsevol, tal, invariables: cada, cap, diferents...)

Joan Lluís Vives

Gran part escrita en llatí, llevat d'alguns textos per infants.
El llatí que empreava era ciceronià, ja que considerava que no havia estat corromput.
La temàtica de la seva obra era la pedagogia, la psicologia i la crítica a problemàtiques socials.

Les seves obres més importants varen ser:

1. Liber in pseudodialecticos
2. Introductio ad sapientiam
3. De disciplinis libris XX

Joan Boscà

Gairebé totes les seves obres les va escriure en castellà i alguns pocs versos en català.
Predominen les obres poètiques encara que també va escriure en prosa.

El castellà no era la seva llengua materna per tant, no el dominava prou i no tenia un domini total en les seves traduccions.

És considerat l'introductor del Renaixement a la península Íbèrica gràcies a una trobada que va tindre amb Andrea Navagero. Aquest li va ensenyar com escrivien els poetes italians fet que va proposar un canvi de rumb en la tragectòria literària d'en Joan, ja que ell escrivia cobles i altres composicions de caràcter més tradicional.

Entre la seva creació podem destacar Obras un conjunt de poemes que constava de tres parts. La primera, d'un estil més tradicional; la segona, contenia un conjunt de sonets i cançons imitant al estil de Petrarca; i la tercera, s'hi acollien poemes més italianitzats.

L'Esparsa és el poema en català més significatiu d'en Boscà, que va escriure durant la seva estada a Barcelona.

Característiques del Renaixement

Arriben noves idees d'Itàlia a la resta d'Europa que van irrompre força i van modernitzar la literatura del país.

1. Dels segles XV al XVI.
2. Interès per l'ésser humà i la natura.
3. Fascinació per l'antigutat clàssica. Estudien la filosofia i l'art, les estructures socials i polítiques i les llengües grega i llatina.
4. Reivindicació del ésser humà com a únic individu.
5. Confiança en la capacitat del home per conèixer i transformar l'entorn. La ciència permet el progrés de la humanitat.

L'adjectiu

Expressa caraterístiques del nom al que acompanya i n'aporta informació complementària.

           Terminacions (Normalment):
             
               Singular
                  MASCULÍ: Sol
                  FEMENÍ: Masc.+ a. Sola
               Plural:
                  MASCULÍ: Masc.+ s. Sols
                  FEMENÍ: Masc.+ es. Soles


            Altres terminacions

1. Intercalació de la -n-: bo-bona
2. Substitució de la vocal final per a: guerxo-guerxa
3. t-d; s-ss; ç-c; l-l·l; u-v: servit-servida, ros-rossa
4. Plural en -os dels mots acabats en -s, -ç, -x, -ix, -tx: llis-llisos, dolç-dolços
5. Plurals en -s o -os dels mots acabats en -sc, -ts, -xt, -ig: fresc-frescos-frescs, mixt-mixtos-mixts